Cada dimecres, al matí360 ‘I no passa res!’ amb Josep Borrell. Avui, sobre una pel·lícula que potser ja s’ha deixat de projectar.
“Fa uns dies estava buscant unes dades pel que serà la meva columna de la setmana que ve, i em vaig topar amb una notícia increïble: a Bombai hi ha un cinema, el Martah Mandir, que fa vint-i-set anys que projecta la mateixa pel·lícula.
A veure si ho sabré dir. És una comèdia romàntica titulada ‘Dilwale Dulhania le Jayenge’ que, traduït, ve a ser una cosa tipus ‘Amor contra vent i marea’. I tant la pel·lícula com el títol em sembla que contenen una bona dosi de justícia poètica.
A Bombai fa tota aquesta colla d’anys que el cinema aguanta gràcies al fet que projecta una única pel·lícula, i aquí no som capaços de posar-nos d’acord amb mantenir un acord en marxa més enllà d’una trista legislatura. Ni tan sols pels temes importants. Fins fa poc, la nostra pel·lícula eterna, la que vam projectar durant molts anys i sobre la que estàvem tots d’acord, va ser l’escola en català, l’escola immersiva i la normalització lingüística. Sempre havíem sentit a dir allò que els bascos van preferir el concert econòmic mentre que aquí, els catalans vam buscar protegir i mantenir la llengua i, per extensió, la cultura. Però d’un temps ençà això ha canviat.
Ja ens estàvem acostumant al fet que cada govern estatal derogués la llei d’educació del govern anterior. Uns perquè buscaven l’espanyolització de tots plegats i els altres perquè… no ho sé, crec que només perquè no era la seva llei. Però els temps canvien, es radicalitzen, i d’uns anys ençà ja es comencen a posar en dubte punts que fins ara semblaven intocables. La immersió i la normalització com a estratègies d’integració, de defensa de la manera de ser. I això em fa pensar que se’ns aixeca feina perquè quan es fan trontollar els fonaments, és molt probable que alguna cosa caigui del teulat. Potser, fins i tot, l’edifici sencer.
Ens estem radicalitzant. Estem posant en dubte consensos que fins ara eren pocs, però representaven els punts de trobada de tots. Ara, però, la peli s’ha deixat de projectar i, qui sap, potser haurem de tancar el cinema. Però tranquils, de moment, ens ho mirem i ens queixem, però no passa res.
Fins que passi.”
