La jornada d’avui ens convida a recórrer quatre dècades d’història musical marcades per èxits instrumentals, triomfs pòstums i l’inici de fenòmens globals. El viatge comença el 1955, quan Pérez Prado, aclamat com el “Rei del Mambo”, va conquerir el número 1 amb la icònica “Cherry Pink and Apple Blossom White”. Aquest tema instrumental va immortalitzar-se a la gran pantalla gràcies a la pel·lícula Underwater, on la mítica Jane Russell ballava al seu ritme, consolidant Prado com una figura clau de la música llatina als Estats Units.
Quatre anys més tard, el 1959, el Regne Unit retia un homenatge involuntari a Buddy Holly. El seu senzill “It Doesn’t Matter Anymore”, escrit per Paul Anka, va arribar al capdamunt de les llistes només sis setmanes després de la tràgica mort de l’artista. Holly, considerat per la crítica com la força creativa més influent dels inicis del rock and roll, va perdre la vida en un accident d’avió el 3 de febrer de 1959, una data que Don McLean immortalitzaria més tard com “el dia que la música va morir”.
Finalment, ens traslladem al 1995, any en què la banda britànica Oasis va publicar “Some Might Say”. Aquest llançament va suposar el seu primer número 1 al Regne Unit i el tret de sortida a una llegenda que ha tornat a l’actualitat amb la seva recent gira mundial. Com a curiositat, el videoclip oficial va haver de ser un muntatge d’imatges d’arxiu —un “refregit”— perquè Liam Gallagher no es va presentar al rodatge, evidenciant ja aleshores el caràcter polèmic que definiria la trajectòria del grup de Manchester.
