Al matí360 de Ràdio Marina, en Josep Borrell, arriba amb La nova normalitat. Avui, sobre els sanitaris que formem, però que no sabem retenir.
“Bon dia, Josep Lluís, i audiència,
Arran de l’entrevista al responsable de la Corporació de Salut de la Selva i el Maresme que es va emetre en aquesta mateixa casa i que us convido a recuperar, he estat recordant i revisant algunes de les reivindicacions i situacions amb què es troba la professió mèdica a casa nostra i que afecta, per descomptat, a la nostra zona.
Per començar, la carrera de medicina és una de les més prestigioses a casa nostra, i bona mostra d’això és que la nota de tall per accedir-hi és una de les més altes i restrictives de la selectivitat. Naturalment, quan la nostra vida està en joc, volem la gent més capacitada al capdavant del nostre cas i des d’aquesta perspectiva té molt sentit. Però deixeu-m’ho dir a lo bèstia, amb la capacitat de producció de metges de les universitats catalanes, actualment ens trobem en un dèficit espectacular, fins al punt que és el mateix Dr. Jaume Padrós, qui denuncia aquesta mancança, posant en relleu que mentre que la mitjana de metges per 100.000 habitants al total d’Espanya supera els 200, a Catalunya no arriba als 129. I, encara més, no només estem en una mala situació en el present, sinó que no estem fent res perquè aquesta situació no millori en el futur. És a dir, ni pa per avui, i gana segura per a demà.
La solució està a abaixar els criteris per col·legiar metges que provenen d’altres països per aconseguir cobrir tota aquesta necessitat perquè, per acabar-ho d’adobar, no oblidem que una fracció cada vegada més important dels metges i infermeres de les nostres universitats, formats aquí, decideixen fer carrera professional a l’estranger, a països europeus més rics que, davant del mateix problema, també importen mà d’obra. En aquest cas, la que produïm aquí i que té molt prestigi en l’àmbit mundial.
Resum: produïm i exportem personal sanitari de qualitat perquè tenim la capacitat de formar-lo però no de retenir-lo. Importem personal sanitari abaixant els estàndards de qualitat que nosaltres mateixos marquem, per exemple, a través de la nota de tall als estudis universitaris. I aquesta tempesta perfecta ens té atrapats en el present i no som capaços de fer res per canviar-la de cara al futur.
Amb l’envelliment de la població del nostre país i dels de l’entorn, amb una esperança de vida cada vegada més llarga, amb un estàndard de vida i salut més alt que en generacions anteriors, no sé si compartiu amb mi un cert pessimisme de cara al futur.
Potser estem davant d’un altre cas d’externalització de la mà d’obra, igual que passa amb les fàbriques que se n’han anat al sud-est asiàtic o els bancs que van marxar l’octubre del 2017. Però el que si em sembla que cal que tinguem clar és que en aquest cas, literalment, ens hi va la salut i molt probablement, la vida.
Farem alguna cosa al respecte? Sincerament, estic segur que sí, però anant bé, tard i malament. I així és com de mica en mica, ens n’anem construint la nova normalitat.
Amb el patrocini de:
