Al matí360 de Ràdio Marina, en Josep Borrell, arriba amb La nova normalitat. Avui, sobre la presumpció d’innocència.
“Bon dia, Josep Lluís i audiència,
Avui havia pensat parlar de la punyeta que és ser autònom en aquest país, però ho deixaré per a més endavant perquè la setmana passada va sortir la sentència del cas Alves, i crec que ha evidenciat un tema clau.
A hores d’ara ja poc es pot dir que no s’hagi dit. Diferents veus molt autoritzades s’han alçat des de diferents punts de vista per denunciar un tret o un altre de la sentència.
I és evident que sí, que la sentència obliga la víctima a ser revictimitzada, que desencoratja la presentació de denúncies per part de les víctimes d’aquest tipus d’agressions.
També és veritat que en la justícia hi ha un sistema de valors subjacent que prioritza uns determinats codis a uns altres. I no parlo de si la justícia d’aquest país (com segurament la del 90 i tants per cent llargs, per no dir el 100% dels països) es mou en criteris heteropatriarcals. No en parlo perquè ho dono per fet. Al que em refereixo és a què hi ha determinats principis que són importants com ara el de presumpció d’innocència.
En aquest cas, la justícia prefereix alliberar un possible culpable si no té totes les proves a condemnar un innocent sobre el qual hi hagi alguna sospita.
I això és important per diferents motius com ara que la justícia, sobret tot la penal, ha de poder provar explícitament i de forma fefaent que un culpable ho és.
Un argument que no he sentit que ningú en parlés és: “I si aquest innocent fossis tu?”, “i si fos sobre tu que hi hagués una ombra de sospita i se’t condemnés sense provar definitivament els fets”? En ètica es parla de la regla d’or, que es formula més o menys com “No vulguis pels altres el que no vols per tu”. Sí, i ara algú podria dir, segurament amb raó, que això no sempre ha estat així. I és veritat, o és que aquest principi es va aplicar als líders del procés? O a la víctima de la Manada?
Doncs amb tot això ja tenim el rock’n’roll servit, perquè just en aquest cas es fa flagrant novament que el sistema legal segueix unes normes molt fixes i difícils de moure i fer encaixar en les necessitats del moment. Estem en un moment històric en què la igualtat de dones i homes requereix molta atenció al detall perquè la dominació i l’abús de les dones s’ha donat de formes explícites, però també de moltes formes subtils, el que Foucault n’anomenava ‘micropoders’ o micro-relacions de poder. I perquè la justícia arribi aquí, ens caldrà també ser subtils, ser àgils, ser flexibles, ser empàtics i moltes coses que, queda clar, encara no som. Ni molta gent, ni la justícia, ni moltes altres institucions que podrien anar aquí al darrere.
Només si som capaços d’aquest exercici de buscar i denunciar cada racó on hi ha hagut hi ha abús, serem capaços de fer una nova normalitat que valgui la pena per tothom.”
