Al matí360 de Ràdio Marina, en Josep Borrell, arriba amb La nova normalitat. Avui, continuem amb la sèrie sobre l’ocupació.
“Bon dia Josep Lluís, i audiència,
La setmana passada apuntàvem l’espinosa temàtica de l’ocupació. Vegem-ho des d’un punt de vista dels ocupants. Per començar, distingim entre ocupants i ocupes. Els ocupants són els que no tenen més remei que ocupar per viure. I els ocupes els que han fet d’aquesta pràctica il·legal, una manera de viure.
Perquè si, punt número 1: ocupar no és legal. Per això els jutges fan fora els ocupants i els ocupes de les propietats que ocupen. I ho fan perquè la llei no ho permet. Però una part del problema és que ho fan després d’un procediment que ha d’assegurar totes les garanties legals i procedimentals a què els ciutadans d’aquest estat tenim dret. I això vol dir que el procés pot durar ben bé un any.
Un any durant el qual tan ocupants com ocupes poden viure a la propietat d’un altre sense que els costi res.
Centrem-nos, però, en com és una societat que es diu moderna, com la nostra, situada a la taula mitjana de les també anomenades democràcies occidentals i que sovint ens definim com a economia rica, tot i que estem entre el G7 i el G10, per dir-ho d’alguna manera.
En fi, que en el conjunt del planeta hi ha molta més gent que ho passa pitjor que nosaltres que no pas millor. I, tot i això, encara no estem en un punt en què puguem garantir que tots els ciutadans tinguin dret a un habitatge digne.
Invoquem aquí a l’augment de preus de la propietat, que fa difícil l’accés a la compra. També l’enduriment de les condicions per accedir a una hipoteca que, després de la crisi del 2008, es van endurir després que es destapés el pastís que representaven aquests productes pels bancs i pels inversos. Si el mercat de la propietat s’endureix, el del lloguer li va al darrere perquè quan baixa la gent que pot accedir a comprar, puja la que ha de llogar. I tots sabem que a més demanda, l’oferta s’encareix. I així, en un context de propietats limitades, el còctel està servit. El preu a l’habitatge s’està posant pels núvols. Actualment, les famílies destinen gairebé el 40% dels ingressos familiars a l’habitatge. El parc d’habitatges no puja ni pujarà a curt termini i, per rematar-ho tot, en zones com la nostra, on el turisme té un pes molt destacat, els habitatges d’ús turístic ajuden a fer que molts propietaris prefereixin explotar les seves segones i terceres propietats molt més que no pas tenint-hi uns llogaters de llarga durada. Més estables i més curosos, però menys rendibles.
L’últim ingredient a tenir en compte, la cirereta del pastís, és la inflació que ha fet pujar el cost de la vida d’una forma galopant en l’últim parell d’anys. La Unió Europea només té una eina per controlar-la: apujar els interessos dels préstecs bancaris, incloent-hi els de les hipoteques. Resultat, per refredar l’economia, s’han apujat tant les hipoteques que si abans eren difícils, ara estan prohibitives.
En aquest context, hi ha una franja cada vegada més gran de gent que es veu abocada a ocupar. A viure a la propietat d’algú altre perquè no es pot permetre ni un lloguer ni una propietat.
Però compte, en paral·lel a aquests fenòmens, també han aparegut uns nous perfils d’ocupes que cal tenir en compte. Ocupes per ideologia i ocupes que no estan en situació de vulnerabilitat. Els primers ocupen per motius polítics, per denunciar l’abús de la concentració de la propietat en bancs, grans tenidors, etc. Però desenganyem-nos, aquestes són els menys. Els altres, els ocupes que no estan en situació de vulnerabilitat són els que sovint tenen ingressos estables, una feina estable, a vegades fins i tot una família, i trien ocupar com a mode de vida. Una estratègia equiparable a la d’algú que triï mudar-se de casa cada dos o tres anys, però sense pagar res. No per estar en un forat del sistema, sinó per abusar del sistema. I aquests són els que ho rebenten tot, perquè podríem empatitzar amb aquells ocupants que no tenen altre remei que entrar al pis d’algú altre (encara més si és un banc o un fons voltor que simplement, acumula propietats). Però mai podem estar d’acord amb els perjudicis que causen aquells que simplement juguen amb les normes del sistema per ser més llestos que els ciutadans complidors, els que segueixen les normes que beneficien al comú de la societat tot i que els costi els diners de pagar els impostos. Aquests són els que fan mal. Els que ens fan perdre la fe en l’altra gent, en els altres ciutadans i en la societat i les seves normes.
Aquests, per desgràcia, són els que s’estan fent amos de la nova normalitat, perquè no els podem distingir dels que realment no tenen més remei que ocupar per viure d’una manera mínimament digna.”
Amb el patrocini de:
