Com cada dimecres, al matí360 de Ràdio Marina en Josep Borrell, arriba amb La nova normalitat. Avui, sobre la “mourinyització” de la societat.
“Bon dia, Josep Lluís, i audiència,
Us diré la veritat, a mi no és que a mi m’agradi especialment el futbol i, com sabeu, fins ara mai n’he parlat en aquest espai. Però el que ha passat al Reial Madrid en els darrers dies em sembla de traca i mocador. I és inevitable que hom o “don” s’alegri i se li escapi un petit somriure per sota el nas quan a un gran, a un “abusón” li toca el rebre.
Més enllà d’aquesta petita satisfacció íntima de veure que fins i tot aquesta gent que semblen petits déus no deixen de ser humans, a vegades massa humans, em va cridar l’atenció un comentari que vaig sentir d’un periodista al qual tinc per part de la cort del Reial Madrid i els seus dirigents. Tomàs Roncero va dir el dimarts passat en una columna al diari on escriu, i cito literalment, que “El Reial Madrid s’està mourinyitzant’.
Bonica paraula.
Interessant paraula per descriure el moment en què el “fair-play” desapareix i deixa pas a l’interès personal i individual per sobre del de l’equip. Per descriure el moment en què tot s’hi val per guanyar, formi o no formi part del joc. I per descriure les estratègies dels que es passen de llestos i trepitgen als que s’amollen a les normes.
Estic d’acord, crec que per primera vegada a la vida, amb Roncero, com dic periodista reciclat ara a sociòleg perquè la pregunta que em faig avui és: “Vist l’encert de posar aquest nou concepte al centre de la situació, no serà que la “mourinyització” és un mal que ja fa molt temps que patim a la societat? I a les escoles? I als serveis públics? I a les famílies? I gairebé a tot arreu?”
No em sap greu que a Mourinho li caigui l’etiqueta d’un fenomen que diria que ja es va començar a coure a les nostres societats occidentals fa molts, molts anys; segurament amb l’onada d’individualisme dels vuitanta.
Però avui en dia ja no és un fenomen. És la norma: les xarxes van plenes de gent que ens proposa ser uns triomfadors a la vida, sigui econòmicament, en les relacions o en l’àmbit laboral.
Els que som boomers teníem l’objectiu vital de ser funcionaris o treballar a la Caixa, que en aquella època era gairebé el mateix, si no millor. Ara tots volen ser youtubers amb milions de seguidors que els riguin les gràcies i les ocurrències, que els adorin i segueixin. I sobretor que els facin “like“.
Fins i tot us diria que només cal mirar com condueixen molts individus per adonar-se que els és igual el que passi als altres conductors. Ells i elles volen posar el ‘morro’ del cotxe davant del teu, i punt. En fi, d’això en parlaré algun altre dia.
Tornem i acabem amb la “mourinyització” de la societat. Diria – estic segur, vaja- que d’aquí plora la criatura. A massa gent li sembla que la societat no és un lloc per compartir i un mecanisme per aconseguir uns mínims de dignitat vital, sinó que és una eina al seu servei. No un camp de pastureig, sinó de depredació. I clar, no cal ser Mourinho per veure que per aquí no anem bé.
El més graciós de tot és que amb tothom amb qui parlo d’això li sembla, en més o menys mesura, que Roncero, el sociòleg, té raó. Però tampoc hi ha res a fer per evitar que aquest individualisme a ultrança acabi essent la nova normalitat.”
Amb el patrocini de:
