Com cada dimecres, al matí360 de Ràdio Marina en Josep Borrell, arriba amb La nova normalitat. Avui, dedicat al filòsof calellenc Josep Maria Terricabras.
“Bon dia, Josep Lluís, i audiència,
La setmana passada va tenir lloc a Girona un homenatge pòstum al desaparegut i enyorat Josep Maria Terricabras. Sens dubte, un dels filòsofs més importants del nostre país en els últims cinquanta anys. A l’acte, organitzat per la Càtedra Ferrater Mora, que ell mateix va aconseguir crear l’any 1991, just abans del naixement de la Universitat de Girona, s’hi van congregar molts dels seus companys de professió, alumnes i deixebles de molts tipus diferents. Un dels temes de conversa que més s’hi van sentir va ser com ha canviat l’ensenyament en els darrers anys, i la universitat en concret.
Els alumnes semblen molt més fluixos en una tendència que fa molts anys que es nota, però que la pandèmia del coronavirus va accentuar. Els que em sentiu, no us enfadeu amb mi. No és culpa vostra. Tampoc ho és d’un professorat trencat, a qui la universitat no li dona oportunitats de consolidar un pla de vida basat en la recerca i l’activitat. Això passa a molts nivells, des de la primària fins a la universitat, on els interins i associats són el gran gruix de la massa dels docents.
En aquest context, es va recordar una de les frases més cèlebres de Terricabras en referència al paper de la UdG: “Ser una universitat petita no vol dir que hagi de ser raquítica. I ser a la perifèria no vol dir que sigui marginal”.
I això val per gairebé tot: pel paper de tots i cadascú de nosaltres a les nostres feines, dels nostres pobles i ciutats, allà on estiguem, per aquesta ràdio que escolteu i per moltes i moltes altres coses.
Avui estic més optimista del que és habitual. I més pessimista del que hauria d’estar. Seguint l’argument del valor dels que ens movem en aquesta perifèria del sistema, on el nostre poder de decisió sobre com funcionen les coses és tan baix, veig una possibilitat que tot acabi bé i que la societat no acabi fent implosió més d’hora que tard, arrossegant amb ella al planeta. Fins aquí la part optimista. Però també tinc la impressió que per arribar a aquest punt millor que hi ha al futur, primer caldrà passar-les magres una bona estona, deixar que unes generacions més fluixes que les anteriors i amb uns estàndards de vida inferiors a les de fins ara agafin les regnes. Que travessin el desert i, finalment, albirin una mica de la terra promesa.
No sé si a Terricabras li hagués agradat aquest raonament. Que serveixi com un modest homenatge des de la perifèria de les ones mentre la resta, en el nostre dia a dia, anem aprofundint en la nova normalitat.”
Amb el patrocini de:
