Cada dimecres, al matí360 de Ràdio Marina, en Josep Borrell, arriba amb La nova normalitat. Avui sobre fer esport, amb la dèria que sembla que ens ve abans de l’estiu, però amb educació.
“Bon dia, Josep Lluís i audiència,
Som uns quants els que en un intent desesperat de perdre centímetres i posar-ho tot a lloc abans no sigui massa tard, és a dir, abans no toqui posar-se un banyador, sortim el que bonament podem a fer esport.
Els que durant l’any teniu la paciència i la fortalesa mental per anar fent esport de manera regular, podeu fer un badall de suficiència i superioritat moral.
Als altres, us demano uns segons d’atenció.
Quants de vosaltres heu invertit totes les vostres esperances en unes vambes per anar a córrer o una bicicleta per rodar i fer quilòmetres? Per als que hem decidit que la cura a les nostres rodoneses és recórrer una distància més o menys considerable, en la mesura de les nostres possibilitats, us demano si-us-plau que quan us trobeu amb un altre ésser humà, el saludeu. No cal parar-se a fer petar la xerrada ni convertir els desfibril·ladors en zones de trobada i esbarjo, però una mà o una cella aixecada en senyal de reconeixement, o fins i tot, pels més valents, un ‘ei!’ són suficients per al que pretenc amb aquest escrit.
I és que quants de vosaltres us heu trobat amb un altre humà mentre perdíem la vida i algunes calories corrent i ni tan sols us heu mirat?
El tema s’agreuja quan es creuen bicicletes i corredors… allà no hi ha cap mena de química! Són com dues tribus que ni tan sols es respecten en el més essencial. Uns perquè creuen que si no fas dos-cents quilòmetres sobre un seient poc més ample que una navalla d’afaitar no ets mereixedor de dir-te persona. Els altres, perquè si vas vestit amb licres de colors ets tu mateix qui es despulla de dignitat. Sigui com sigui, ni es miren.
El punt al qual vaig és que al final tots hem sortit amb una mateixa cosa al cap: fer salut, posar-nos en forma i fer exercici. Tres coses, i en podria dir algunes més, que malgrat els esforços d’alguns per carregar-se els mateixos genolls o per fer el que en diuen ‘callo’, tots percebem com a bones. Si és així, per què ni tan sols ens mirem, saludem o reconeixem? Per què entrem en aquest mode individualista que ens impedeix ni tan sols saludar-nos?
Us proposo omplir les vies verdes i camins més transitats del nostre entorn d’uns cartells on posi ‘Prohibit no saludar-se’, i veure què passa. Així potser a més de fer esport, alliberarem la ment de retrets i rancúnies cap a altres éssers humans que, al cap i a la fi, només s’han equivocat d’esport, però amb qui compartim tres milions d’anys d’evolució al planeta.
Què us sembla aquesta nova normalitat?”
