Cada dimecres, al matí360 de Ràdio Marina, en Josep Borrell, arriba amb La nova normalitat. Avui, última secció de la temporada i sobre què és normal i sobreviure amb una mica de ‘carinyo’.
“Bon dia, Josep Lluís i audiència,
Resulta que m’he adonat que portem ja 36 setmanes des del setembre passat intentant trobar el sentit a aquesta nova normalitat en què, sincerament, no sé si hi estem entrant en una velocitat de boig o si ja hi estem instal·lats i soc jo que no me n’he assabentat.
Tenim sobre la taula conflictes greus gairebé cronificats, com la guerra d’Ucraïna o la de Gaza. Noves sorpreses que ens regalen les superpotències, com l’acabada d’estrenar ràtzia contra l’Iran dels Estats Units i Israel.
Tenim patates calentes domèstiques com ara el tema de rodalies, del que encara trobo que n’hem parlat poc, o la renovació de la DGAIA després de l’escandalós cas d’abusos a una menor que s’escapava del centre sense que ningú se n’assabentés… durant anys!
I a la mitjana distància, el cas Koldo, el català a Europa (que és un tema més espanyol que europeu) i així anar fent.
Pel mig, i que em disculpin els oients, no he pogut evitar reclamar amor i ‘carinyo’ de diferents maneres. Al final, no és el que més ens agrada rebre?
Quan demano una infusió en un bar espero una infusió, però si ve amb una mica d’amor, és molt millor. I vist que depenem tant del sector turístic, no està de més posar-hi una mica de ganes…
El mateix quan sortim a fer esport. No és bonic que ens donem una mica de ‘carinyo’ aixecant una cella, com a mínim? Portis la licra que portis, feu-ho! No costa res i val molt!!
La normalitat al nostre voltant cau. Cau com ho fan les fitxes d’un dòmino, una cosa darrere l’altra i cada tema per causa de l’anterior.
La successió de coses que cada vegada entenc menys va ‘in crescendo’. Per exemple, la igualtat entre homes i dones o la violència domèstica. Si m’haguéssiu preguntat fa vint-i-cinc anys, us hauria dit que era un tema superat o gairebé, que ja no calia preocupar-se massa per això. I, en canvi, estem on estem. I no sé si ha estat un error de percepció meu – fet no descartable – o que realment hem anat enrere. O tot alhora.
No sé, Josep Lluís, gràcies per donar-nos unes petites vacances. Aquests mesos d’estiu hi pensaré molt. Segurament, com deia ja fa mig segle el gran Michel Foucault, potser el problema no està en aquestes coses, sinó en el concepte mateix de normalitat. Què és normal? A mi no em mireu, jo cada vegada entenc menys aquesta nova normalitat.”
